L’hora de la poma

L’hora de la poma

Darrera cada imatge hi ha una història…

L’hora de la poma.

La Joana esperava sempre el moment de descans per anar a buscar la seva peça de fruita preferida, la poma. Així que acabada la primera sessió de dansa matinal, sortia veloç escala avall per anar a buscar-ne una. S’assentava fora al jardí i tot observant els bonics paisatges de la Garrotxa es menjava la seva apreciada poma. Li agradava gaudir d’aquell moment de desconnexió i xerrameca amb les seves noves companyes. La setmana era molt intensa i necessitaven carregar energia per poder seguir el munt d’activitats que feien dia rere dia. M’encanten les pomes! Deia ella tota entusiasmada.

I de seguida es va obrir un debat entre elles… a mi m’agraden més les vermelles, doncs a mi les verdes i molt àcides, jo sóc més de grogues i ben madures, … i ja veieu que com molt bé diu una dita catalana, “En la varietat hi ha el gust”, i és que de pomes n’existeixen unes 7500 varietats diferents. Diuen que tardaríem més de 20 anys a degustar-les totes! Us imagineu cada dia durant 20 anys menjant la mateixa peça de fruita però amb un gust, mida, color i textura diferent. Segur que la Joana seria molt feliç o potser les avorriria per sempre? Bé, això no ho sabem, però el que sí que sabem és que la poma és una de les fruites més populars del món. I gràcies a la gran quantitat d’aigua que porten, un 85%, és molt apreciada a la cuina i se’n poden elaborar receptes molt variades.

Hem dit que la poma és una de les fuites més populars del món oi? Doncs mireu, si remuntem en la història de la humanitat, la poma apareix com a protagonista i símbol de diferents històries i llegendes. La primera d’elles fou la poma d’Eva que ha estat sempre el símbol de la temptació, de la fruita prohibida. En la mitologia de l’antiga Grècia, una poma d’or va ser la causa de la disputa entre les deesses Hera, Atenea i Afrodita, i aquesta, l’origen de la guerra de Troia, i en el jardí de les Hespèrides hi havia les pomes daurades que proporcionaven la immortalitat.

Altres pomes cèlebres van ser la que va aguantar al cap el pobre fill del suís Guillem Tell i la que, caient de l’arbre, va fer descobrir la teoria de la gravetat a Isaac Newton.

En el món de la ficció trobem la poma enverinada que la madrastra disfressada de vella va donar a la Blancaneus i el barril de pomes des d’on Jim escoltava Long Silver John a L’illa del Tresor.

Al segle XX, les tres pomes més conegudes van ser la gran poma de Nova York, la poma dels ordinadors Appel (McIntosh és el nom d’una varietat de poma) i la poma pintada per René Magritte, que va ser utilitzada com a logotip de la companyia discogràfica dels Beatles. Bufa, doncs ja ho veieu quin munt d’històries i totes relacionades amb la fruita preferida de la Joana. Qui ho havia de dir que donaria tant de si una simple poma no?

Acabat el debat i amb les piles carregades després de fer el mos, era l’hora de tornar a ballar. A primera hora havien fet dansa contemporània, estaven creant una peça on l’escolta i la confiança eren essencials per entendre’s i moure’s plegades. Ara però, els esperava una classe més moguda amb moviments i ritmes tribals de la dansa africana. Un estil del qual crec que en parlarem en alguna altra història, així que no us perdeu el fil que encara us queden moltes aventures per conèixer!

L’amiga de l’Ariadna

L’amiga de l’Ariadna

Darrera cada imatge hi ha una història…

L’amiga de l’Ariadna

Avui us explicarem la historia de l’Ariadna. Una història d’amistat i de regals inesperats.
L’Ariadna va arribar el primer dia de les colònies molt contenta i alhora espantada.
Sovint ja passa amb les emocions, que venen totes barrejades.
Com ella, tota la resta érem un sac de nervis. Les nenes, nosaltres, les educadores, i mares/pares també…tot i que sempre intenten fer el cor fort.
Doncs bé, els primers dies van ser durillus per l’Ariadna, tot era nou. L’entorn, les companyes, els passos de dansa, el menjar, les habitacions, fins i tot el berenar!
Van anar passant els dies i tot va anar de millor a increïble. De passar a conèixer a una sola nena, es va fer amiga de totes elles. Ja se sentia més segura, tots el passos eren seus i feia propostes ben interessants.  I sabeu que?! … el penúltim dia, quan estàvem assajant l’espectacle de fi de colònies a fora el prat, una papallona va decidir fer-se amiga de l’Ariadna.  Si si com ho sents!
Voleiava veloç i en espirals, i de sobte es va parar als seus pantalons curts. Ni l’Ariadna ni la papallona no es van moure, ni tampoc espantar… va ser amor a primera vista! Totes vam al·lucinar i per no espantar a la papallona ens vam quedar observant. I no us penseu que va ser un moment, que va!
Marxava a donar un tomb i tornava amb l’Ariadna. Fins i tot ens va donar temps de fer-los aquest retrat que veieu a totes dues.
Imagino que deveu estar pensant que la papallona hi va anar perquè els pantalons color groc ataronjat s’assemblaven força al color de seves les ales. I des d’una mirada científica si que és cert. Gràcies al gen anomenat WntA i segons un estudi del STRI (Smithsonian Tropical Research Institute) els lepidòpters adopten, sobretot per supervivència, el color que s’adequa a la coloració del seu entorn, al paisatge on viuen i s’alimenten. Així doncs l’Ariadna li devia semblar un flor ben gran on sentir-se segura mentre feia un bon àpat.
Sempre podem mirar les coses amb diferents perspectives i fer-nos preguntes. Com és que l’Ariadna es va posar aquells pantalons aquell dia? Com és que no hi ha una marca de roba especialitzada en atraure papallones?
… us imagineu?!
Doncs jo, que encara sóc a temps, em demanaré uns pantalons atrau-papalones per reis i de pas un colònies de dansa!!
El nom de les nostra de la protagonista és fictici però aquesta historia és real i va passar a Creix amb Dansa 2018.